Prego 2017: Antoni Ribas Beltran, “Toio”

Bona nit

Venir al Poble Nou, al Tívoli, pels qui som del barri és com quedar-se a casa. I pels qui vivim lluny d’aquí, per atzars de la vida i de la feina, tornar, naturalment, es com tornar a casa. Fem bona la dita popular de “roda el mon i torna al born”.
Quan es va a un lloc on s’hi tenen arrels, el viatge té un toc emotiu en el que les cases, els arbres i els carrers et parlen de moltes coses. El retorn desferma com un poder tel·lúric, de dins de la terra, que causa un notable trasbals íntim perquè cada persona té ancoratges en el paisatge.

“Aquí hi havia”, “Allà va passar”, “En aquesta cruïlla succeí”, “Més enllà es feu”, són records que es lliguen un a l’altre i surten enfilats, com quan estires cireres d’un cistell.
No se si us passa a vosaltres.
Avui, l’excursió té un dring especial perquè està marcada per la festa. El barri fa festa.
I som aquí, dalt l’escenari, a més a més, per encetar-la, per dir que endavant la gresca.
En aquest marc de veïnatge, permeteu-me, doncs, que obri el calaix de la memòria i en tregui, desordenadament, records, evocacions, anècdotes que el barri suscita. El savi J W Goethe d’aquest exercici en deia alliberar fantasmes.

I com que estem al barri i volem fer festa (i no es moment de diàlegs i reflexions profundes), permeteu-me que obri el calaix de la memòria i vagi traient, desordenadament, records, evocacions i fantasmes… (fantasies)
Un record entre clar i boirós es el de Sant Fèlix. Vull dir , la imatge de sant Fèlix, posada dalt el tabernacle de la processó, entre ciris, i lluint la seva millor sotana brodada i el planxat roquet de puntes. Era la imatge del Sant Felix d’abans, el vell, el de bigoti i perilla. Estava exposat a l’entrada e la Creu Roja –al carrer, llavors, Alcazar de Toledo, 3— a punt per la processó vespertina del dia 29 d’agost.

El record es com d’una visió. No m’ho esperava. Sant Felix havia entrar l’any abans al local de la creu Roja que estava a la rambla, entre els cicles Jounou i el col·legi de Santa Anna. Però durant l’any, l’assemblea de la Creu Roja va canviar de local i va venir al baixos que havia ocupat l’Auxili Social, als baixos de la casa on vivia la meva família. Tot això passava l’any 1949 I 1950.

Encara ara quan sense adonar-me’n se’m descabdella la troca del records, veig aquella imatge allà a l’entrada que habitualment estava ocupada per uns sillons blancs de vímet amb la creu roja pintada i unes fotografies groguenques penjades de la paret, entre elles, el venerable Mossèn Coy… Al cap d’uns anys, apartaren els sillons i va l’entrada del local va ser l’aparcament de l’ambula cia.

Poc podia pensar que al cap d’uns anys, aquell imatge de Sant Felix tornaria al barri, com a mínim, un parell de vegades, Una, aquí al Tívoli, quan els organitzadors de la Segona Fira del Vi van ser administradors, l’any 1953. I al cap de quatre anys més, el 1957, quan els administradors, vinculats a la junta d’obres de Fàtima, van decidir fer entrar Sant Felix a la capella de Fàtima. D’aquesta darrera “aparició” felixina en tinc un record molt precís ja que el meu pare era administrador.
Acabada la festa –i possiblement el mateix dia 31 a la nit, que queia en dissabte—vam viure l’experiència de veure desvestir i vestir de amb ornaments cada dia la imatge de Sant Fèlix. A Fàtima, en la solitud del temple, el Petitu Feliu –un fuster bon escarràs de la parròquia i dos treballadors de la impremta el Pepitu Esteva— van desmuntar el tabernacle, i anaren traient els ornaments del sant i substituint-los per una sotana sense brodats, un roquet d’estar per casa, una museta més senzilla, un bonet ordinari, un missal vell i una palma de fusta. Quan la imatge estava a mig vestir i mostrava la seva carcassa interna que eren quatre fustes –era una imatge de cap i pota, segons popularitza mossen Trens, perquè nomes tenien cap, cames i mans, la resta eren fustes i ferros que feien la forma de cos–, doncs quan estava així, un de nosaltres digué: “Ara si que Sant Fèlix sembla un ninot”-

S’emportà un bona plantofada del Pepitu Feliu que era un bonàs i no devia haver matat cap mosca mai.
En l’ambient hi havia però el mot ninot, ja que des de feia temps es postulava per una nova imatge i aquell mateix any, en el número extraordinari de festa major, el setmanari Acción Católica, editat per les parròquies, havia fet una enquesta sobre la necessitat o no d’una nova imatge. I un enquestat, un homenet d’Accio Catòlica que va ser un home de llarg recorregut, digué que la imatge de la perilla, tenia faccions de ninot.

La plantofada que sortí espontània del Pepitu Feliu, segurament anava a per aquest homenet. Això si, a la cara de l’escola tafaner i llengut.

Bé, la imatge va venir a casa i va estar-hi tres mesos. Vam haver-nos d’acostumar a la seva presència: estava sobre una taula i en un cap del passadís, prop el telèfon. Ens hi férem amics. I fins jugarem amb el bonet, la palma i el llibre. A la palma se li trencà una punta i l’adobàrem amb pegamento i medio…

Ara m’han explicat que la palma solemnial de plata que porta la imatge perd o li cauen de tant en tant fulles que queden de record a la casa d’algun administrador o a les mans d’algun fidel que fa el trasllat. De Sant Felix s’ha perdut el document de l’autèntica, hi ha una imatge desapareguda i ves a saber on és el vell tabernacle… Son misteris que rodegen la imatge i la relíquia, com un local codi Sant Fèlix…

Deixem Sant Fèlix, encara no toca.
Quan érem canalla, els nascuts a mitjans dels 40, dir que vivies al Poble nou era com dir que vivies a les quimbambes, a la quinta forca. Els veïns del centre vila veien aquesta barriada allunyada, lluny, lluny… de la plaça de la Constitució –la plaça per antonomàsia a la vila i seu del poder local, aquí al barri ho sabíem prou be, no ens en riguéssim pas –, del mercat de la carn i el peix, de la plaça de la Verdura, de les esglésies, de les escoles, de l’ajuntament i de les oficines vitals… Tenien raó el qui creien que el Poble Nou era a les afores…

El barri es va fer amb els anys i sobretot va rebre l’empenta decisiva gracies al número 39.923. És el número del bitllet de la loteria de Nadal de l’any 1928 que va portar la sort a la vila. Va caure-hi la tercera. Eren 5 milions de pessetes!!!
La grossa, que va anar a parar a Madrid, donava 15 milions. A Catalunya dels sis premis grans, de més d’un milió de pessetes, van venir-n’hi tres: la segona, la tercera i la sisena, 16 milions en total. La tercera part a Vilafranca.

I a Vilafranca, aquest número el jugava el Casal. I s’explica i no es llegenda urbana que el premi va quedar molt repartit. Els qui hi van jugar obtenien amb deu rals (2,50), el preu d’una participació, 6.250 pessetes.
Molts diners del premi van servir per comprar-se un pati al Poble Nou i fer-s’hi una casa d’un pis, un xalet de dos patis o una caseta d’un pati i eixida. No trigaria a venir l’eslògan polític de Macià de “la caseta i l’hortet” com ideal de les aspiracions menestrals i obreres de l’època.

Aquí ens hi vam avançar. O el somni era una aspiració generalitzada.
El premi de la rifa del Casal ha generat molt llegenda i petita historia urbana. Aquesta va començar a l’endemà mateix de la rifa: la del noi que es va gastar el duro amb el que havia de comprar dues participacions i havia mentit a casa; la de la vídua que amaga tan curosament el bitllet que no el trobà; la del que va donar mig numero al vigilant com aguinaldo –estrena, era el mot que es feia servir fa anys i anys en català antic– i el va fer ric, i el de la persona que havia de comprar un número per un amic i quan li donà li aportà el guany corresponent…

Aquestes facècies es publicaven a la premsa local a la setmana de la rifa. I el setmanari catòlic i catalanista Acció les explicava tot afegint-hi consideracions morals –no malgastar— i socioeconòmiques: la rifa havia ajudat a superar la davallada dels bons negocis que s’havien fet durant els anys de la guerra mundial (1914-19) i una mica posteriors. Recordem que parlem del 1928.

El número premiat, el fabulós 39.923 –quasi cap i cua—no corresponia a l’administració de loteries de Vilafranca, segons la distribució feta des de l’organisme central. El loter, Artur Puig, va rebre 40 números de Madrid, però alguns eren baixos –o lletjos— i sabia que no tenien sortida, per això n’intercanvià uns quants amb el loter Daniel Mesalles de Barcelona. Entre els que rebé de nou hi havia el que resultà premiat. “Amb el canvi van esmunyir-se de Barcelona cinc milions de pessetes”, diu el cronista d’Acció.
Santa Xiripa!
Que es com va batejar l’èxit de la rifa el poeta i impressor Josep Parera i Ràfols. I en feu una quarteta…
“Voluble santa Xiripa
Escolteu el nostre plany,
Feu que els qui no hem tret la rifa
Puguem treure-la un altre any”
Ho deia des de la banda dels no afortunats.

A la premsa , els anys 1928, 1929 i posteriors s’anuncia que es venen cases al Poble Nou i àdhuc que es fan censos per 6 duros el pati. Del preu de les cases, la premsa no en parla. Però se’ns van comprar forces.
Va ser una fita notable per a la creixença del barri.

I la data de 1928 ens permet parlar de les zones del barri: el Poble Nou antic, el Poble Nou nou i el novíssim. Tres fases, grosso modo, de la creixença de la barriada com si fos una persona. Infància, joventut i maduresa.
Tot el barri, el Poble Nou gran, queda establert o limitat per la carretera de Vilanova, la via del tren, el camí o carretera de Moja, i la carretera de Tarragona. Un gran i irregular trapezi geomètric, però una superfície plana i plena de camps i vinyes apta per acollir-hi cases i gent.

Mirant els mapes vells de la vila poden distingir-se aquestes fases de creixement. També poden veure’s, encara, en les façanes i tipologies de les cases. Així podem parlar que la part alta o barcelonina pren forma a partir de la construcció de l’estació del tren el 1865 –estación de segunda clase, diuen el llibres antics— i l’obertura de la carreta de Vilanova i carrer d’Amàlia. L’any 1888, en el plànol que ofereix el llibre d’Apuntes históricos de Pere Alagret, ja dibuixa amb construccions tot el conjunt de carrers que van des de la carreta de Vilanova al Tívoli. No hi ha dibuixat el carrer Ramon Freixes. La carreta de Tarragona arriba fins a la Creu de Sant Salvador a la part de dreta o aparedada amb el carrer de Sant Francesc i la darrera casa de la vila en l’àrea del que és el Poble Nou es Cal Ton del Tívoli. Una casa de pagès gran que va conservar la seva traça fins a final dels anys seixanta de segle passat. Fins fa quatre dies.

Cal Ton del Tívoli era al que va ser carrer Germanor-Alcazar de Toledo i torna a ser Germanor, cantonada Parlament. Ara hi ha un bloc de pisos.

Es el Poble Nou antic.
Els nom dels carrers Parlament i Germanor són posterior. Al segle XIX, els noms dels carrers del barri eren Amàlia, Migdia, Tarragona i Soletat que eren creuats per Vilanova, Perllongacio de Sant Joan (que serà carrer del Casal o 21 de gener, en el nomenclator patriòtic franquista!), carrer del Quartel (ara Bolet i abans Duc de la Victoria), Telégrafo (Correus o General Cortijo), Moliner (que serà Ateneu), i bisbe Morgades.

El Tívoli hi és ben dibuixat. La llegenda del plànol els anomena Jardines de recreo. Va fer-se el 1884 i era l’únic espai enjardinat de la vila, creiem a l’estil dels jardins que hi havia al Passeig de Gràcia de Barcelona: Arbres, fontetes, sortidors, quiosc de begudes, llocs per prendre el sol o l’ombra i passar-hi l’estona. Aquí s’hi basti un teatre rodo.

Aquest, diem, seria el Poble Nou més antic, més vell. L’embranzida cap a la segona fase, el Poble Nou nou, ve amb la inversió dels guanys fets durant la gran guerra (1ª mundial) i els beneficis de la rifa. Al 1930 a les actes municipals ja es parla de Poble Nou, amb majúscules. Cinc anys abans encara s’escrivia Eixample nou, a imatge de Barcelona. I l’any 1931 en un extens article a Acció ja es denuncien problemes col·lectius. El barri tenia vida!

J. Muntaner Esteva escriu una llarg article a Acció que pot considerar-se la partida de baptisme del barri. Diu: “Un esforç elogiable, persistent i d’abnegació suprema feu possible la realització –no direm magnífica però si vistosa—d’un eixample vilatà que es digué de moment, es diu i es dirà ‘Poble Nou’”. Realment és un text per gravar-lo en una làpida.

Possiblement el més interessant del text és la denúncia de la manca d’interès municipal per dotar el barri del necessaris serveis comunals per a viure-hi: aigua, llum, voravies, accessos, … “Avui encara –diu Muntaner– no tenen clavegueres, no tenen aigua i han resolt fa poc el problema del gas, l’electricitat i la neteja”, i remarca que queden lluny el mercat i l’església… Oi tant!

Amb la queixa es consolida el barri i es crea consciència cívica dels veïns. I començaren les reclamacions que… encara duren. Pere Mas i Perera escrivia al 1932, en plena República, que el Poble Nou “pot esdevenir una barriada populosa que obligarà, a la curta o la llarga, a desdoblar determinats serveis públics”. Oi tant, tornem a dir.

Mas descrivia el barri explicant que les cases, d’una sola planta, “han estat víctimes del pus del ciment armat i les crostes llepissoses de les rajoles de Valencià”. Els noucentistes eren gent crítica i a vegades massa exquisida.
Al cap d’un quants anys, Manuel Benach descrivia el barri remarcant que ja havia crescut una mica més. Diu: “Hi ha una florida d’edificis de poca alçada i torretes a desdir que es mengen el que fou l’antic camp de futbol”. Aquest pel que hem sabut estava on ara hi ha el carrer Montblanc.

S’havia superat el límit de Cal Ton del Tívoli.
El barri va anar creixent amb una certa lentitud amb la fisonomia descrita per Benach fins que als anys setanta i vuitanta –anys de bonança econòmica perquè encara hi havia feina per tothom i s’aconseguien bon convenis…— feu l’estirada definitiva. Naixia el poble Nou novíssim.
L’expansió arriba al Pont de Moja, es construeix als Pins, es salta al Camí Fariner i la torreta de Cal Bosch i tot s’omple de grans blocs de pisos, alguns del quals van menjar-se les casetes-xalets que donaven aquella fisonomia de classe mitjana benestant a la barriada. Com un somni anglès…
Parem perquè no som paletes….

La festa que encetem és la del barri gran. I permet, com tota festa, trobades i retrobades, abraçades i expressions de bons desitjos.

En aquest marc, permeteu-me que evoqui uns escenaris del barri lligats a l’aventura col·lectiva vilafranquina que vivim.
El primer és el Tívoli, on som, i les Fires del Vi.

El Teatre Tívoli, rodó, i antiga seu del Foment Sardanista i de l’Escola Montessori, on havia fet comèdia picant la Raquel Meller, on hi havia pista de tennis i de patins,… l’any 1943 va ser enrunat i s’habilita com a gran zona per a fer-hi la primera Fira del Vi. Mossèn Trens, al cap d’uns anys, digué que el Tívoli havia estat “víctima d’una borratxera col·lectiva”.
No és que tota la vila s’hagués entrompat o els mandamassos, l’any 1943, anessin pets. El fet era que en la penúria moral i econòmica de la postguerra –i vivint la segona guerra mundial— els qui manaven va creure que s’havia de fer alguna cosa per animar el poble. I van tenir el bon encert d’organitzar una Fira del Vi que agafa un nom pompós. Exposición y Feria Oficial de la Viña y el Vino, demanant el corresponent permís i registre a Madrid.
I va ser un èxit.

L’ajuntament comprà al Sr. Galiano el local i el solar del Tívoli i s’hi bastiren uns porxos, un sortidor, una font i una cascada, s’hi plantaren arbres, i es millora el restaurant. La Fira, a més, va omplir l’espai amb instal·lacions efímeres algunes dels quals, com els grans i parabòlics arc de Cal Bosch Guell i la pèrgola de Cal Jaume Sabaté, van seguir. S’hi feu un teatret on la gent del VAC hi representà una comèdia clàssica, un barri de l’artesania,… Una grossa ampolla de xampany era el signe més vistos.

I s’aconseguí rifar un cotxe –italià, que llavors guanyaven– i que hi hagués cafè cafè.

En anys de restriccions, estraperlo i cartilla de racionament la fira va ser un gran festa. Treure el ventre de flaquesa. Mannà baixat del cel.

I no va ser xauxa. En acabar-se el castell de foc del darrer dia, el Sr. Antoni Güell –promotor principal de la fira—digué que tot estava pagat.

La fira va passar als annals de la vila.

La segona fira, la del 1953 és la que jo vaig viure. En el record dels grans hi havia la primera, la del 43: els passis, el ball, la tómbola, les sardanes,… per ells era com reviure la festa. El Tívoli era el mateix. S’hi torna a fer teatre, on ara hi ha la torre de la Caixa, s’hi feu la taberna del Lloro, s’hi muntà una tina tocant el pati del boters. I s’hi construir una monumental ampolla de xampany –ara en diríem cava, ves–, de Cal Freixanet, i els de cal Mestres cisteller hi feren una garrafa quasi tan gran com l’ampolla de xampany, i encara uns altres cavistes –Rovellats– n’hi plantaren una altre de menor. Jo des del terrat de casa veia coma anava pujant la construcció de l’ampolla de xampany i la garrafa…
A l’encreuament de la carreta Tarragona amb Bisbe Morgades s’hi penja un monumental raïm –els grans eren de guix (no hi havia plàstic encara) i calgué reforçar ve els pals de telèfons que l’aguantaven perquè el primer intent de penjar-lo van fer figa…

La fira del nostre record fou un empiri de llum, diversió, coses noves, festa,… L’estan del xampany Markel era atractiu perquè van posar una ampolla gran de cava que anava rajant xampany sobre una gran copa i un ninot cambrer ho assenyalava; prop seu hi havia el de cal Torres que va construir tres torres, com les de l’anagrama, on despatxava vi. Hi havia estands senyorials amb hostesses amb bata blanca, altres eren més populars, uns eren autèntics bars on despatxaven licors, el sortidor era de colors,… i a la tómbola, amb unes noies guapíssimes venen els números, tocaven vals per anar a fer un got de vi o una copa de licor en diversos estands.

El restaurant servia àpats impactants( d’upa) i es parlava de cuina en jornades gastronòmiques. La sala estava decorada amb dibuixos picassians de Pau Boada –que dissortadament s’han perdut – i els senyors i les senyores de les principals bodegues i caves de la comarca hi celebraven distingits i elegants actes socials.
El Tívoli lluïa. Fins i tot van posar una escultura d’una dona romàntica aguantant un globus de llum a l’entrada dels serveis.
La Fira va ser un èxit. Aquí i a Barcelona. Però…
…no van sortir el comptes. I deixa un record agredolç.
Tant! que es parlava que la tercera fira del vi, la que corresponia al 1963, ja no es faria.
Va fer-se. L’Ajuntament i els regidors experts en organitzar ja les fires de maig van fer un va i tot i no es perdé pistonada. Es feu la fira al Tívoli amb els mateixos porxos del 43, les mateixes pèrgoles i arcades del 43, àdhuc amb les mateixes fonts i sortidors. S’hi ajuntaren els expositors de les fires de maig i s’organitzaren a l’agost.
Van ser també unes bones fires.

Però potser el filó de les fires tipus exposicions i de restaurants i sardanes i ball al vespre s’havia estroncat. La mateixa plaça de l’Univers de la Fira de Mostres de Barcelona ja estava de capa caiguda… i quan va tocar l’any 1973 convocar la fira s’optà per un nou model.

I el Tívoli també havia fet el seu fet.
Podia pensar-se en enderrocar la llarga porxada –quantes arcades hi havia?– , les pèrgoles i la cascada.
I nasqué, amb els anys, un nou Tívoli.

El segon escenari és la Creu Roja.
Ja n’he parlat. Estava al carrer Germanor-Alcazar de Toledo-Germanor, 3. Davant per davant de la tapisseria Latorre, al costat de Cal Ton del Tívoli i al darrera del Garatge Central i a tocar la torre-masia de Cal Baleta, on hi havia una fabriqueta de lleixiu.

El local estava sempre obert i hi treballava un secretari. Passat el vestíbul –amb la foto de Mn Coy- hi havia una ampla sala que era del tot atractiva. A les partes estaven penjats ben posats i en forma d’espiga els pals de les lliteres, i les lones i peus de les lliteres, plegades al mig. En uns armaris blancs hi havia les trompetes i el timbals de la banda. En uns altres hi havia guardats uniformes de soldat –el xicots de la Creu Roja anaven vestits com soldats i estaven organitzats com un regiment militar amb els mateixos graus de comandament — i un gran escut pintat a la paret contenia una llatinada sobre la salut: “ In hoc signum, salus., [Amb aquest signe (la creu roja), la salut]. Això es tenir fe i confiança en ajuda mútua. Al fons de la sala hi havia despatxos –a l’hivern amb una estufa per no passar fred– , i el que en deien una sala de cures.
Aquesta era el que motivava el punt de més desfici per veure-la. Hi tenien posat un llit sanitari de metall, amb ales abatibles al cap i als peus, un potent llum, una tauleta auxiliar amb utensilis sanitaris, un armari amb gases i ampolletes,… i cosa més notable: Un cap de mort –una calavera autentica a la tauleta de nit. Ens feia basarda i alhora ganes d’anar-la a veure. La calavera no tenia la tapa del cap i a dins, al lloc del cervell hi guardaven un rotllo de gasses.
Era tot un impacte suggeridor dels més terribles somnis.

Mes enllà hi havia el garatge de l’ambulància i en ell encara s’hi guardava un vell carro–ambulància que podia havia de ser tirat per cavalls. Una veritable peça de museu que deuria perdre’s…
La Creu Roja es modernitzà i de la primeres ambulàncies camionetes –grisa- es passà a les furgonetes xates tipus dkv, i després a les mes modernes tipus Seat 1500. Durant uns anys va haver-hi un desplegament de motos pels camillers que el diumenges feien serveis. El dia de la seva patrona, per a la Immaculada, feien un desplegaments militar als llarg de tot el carrer i venia un jefe de Molins de Rei a inspeccionar la tropa.

I el més característic de tot. Quan s’acostava la festa major o alguna festa patriòtica, la banda es posava a assajar.
Ram, ram ram plataplam.
Ram, ram ram plataplam.
Taraarriiiii I.
No paraven. Cada vespre. Podia durar un mes. Quan deixaven de fer-ho, el veïnat respirava, …però se’ls trobava a faltar.

Tercer: el velòdrom.
Era on ara hi ha els dos blocs de la caixa. Entre el carrer Tossa de Mar i Montblanc. Llavors era el final de la vila. Darrera el velòdrom no hi havia cases: tot eren camps i descampats…

El velòdrom que vaig aconseguir viure era ja una instal·lació esportiva pràcticament en desús. O estava de capa caiguda. De tant en tant s’hi feien curses de bicicletes i alguna n’havíem vist amb molta gent de públic.

Tenia les pendents peraltades i al centre una pista on s’hi podia jugar a basquet i a hoquei patins. I als laterals hi havia unes grades fetes amb maons en les que s’hi havia gravat el nom de Ciclos Sans. A la part peraltada més aguda s’hi mig veien les restes dels colors d’unes lletres d’un anunci. Mai vaig saber de què.

El velòdrom estava tancat per una rudimentària porta de fusta i un candau. Les partes estaven protegides per filats amb pues. I quan s’hi feia un espectacle, enquitranaven part de les parets per evitar que la gent s’hi colés…
Que era per nosaltres el velòdrom? Doncs un lloc d’anar-hi a jugar el diumenges el matí. Clandestinament. Com que estava tancat i barrat ens hi colàvem perquè mig obríem la porta o hi entràvem d’esquitllentes. I allí ens ho passàvem la mar de be lliscant per les pendents. Un cop i un altre. De fet només podíem lliscar per una que, en ser la més usada s’havia afinat, les altres -alguna amb més pendent— no lliscaven i no ens servien.

Darrera el velòdrom tirant cap els Monjos hi havia un gran descampat. Era el de les curses de cavalls. L’hipòdrom!, en dèiem. Les competicions cavalls explicades a trossos eren fascinant. Però no hi vam veure mai cap cavall. Passat el camp de la hípica hi havia el pins. Era el màxim de lluny que ens permetíem en les escapades diguem-ne fora la vila.
Com el Tívoli de les arcades, el velòdrom va morir en la creixença urbanística dels seixanta. S’havia inaugurat l’any 1935, abans de la guerra. En Cañardo, vell campió ciclista català, als anys setanta va evocar el velòdrom en una estada a la vila en ocasió de l’elecció del millor esportista anual. En l’acte es va prometre que tindríem un velòdrom nou. Oi da!

0-0-0-0-0
La capella de Fàtima és el quart escenari de la memòria del barri.
Va obrir-se el 1952-53, després d’una Missió en la que es va muntar al magatzem del xamfrà del carrer Morgades-Amalia un Centre Missional. Adequat el local amb els cortinatges de vellut granat del teatre d’Acció Catòlica, s’hi feien conferències i pregàries.

Però el clergat local ja delia a inicis dels anys cinquanta per obrir un centre de culte, una capella, al Poble Nou. Santa Maria queia lluny i Sant Francesc, el temple mes proper, tampoc era del tot avinent. I a més… volia compensar-se la presència del Temple Evangelista, els protestants. Gran visió de germandat ecumènica, ja em direu…

El clergat tenia por d’una minúscula i discreta comunitat evangèlica… en uns anys en que els evangelistes estaven tolerats i els catòlics romans tenien tot el vent a favor… També els catòlics van patir perquè els evangelistes van muntar una petita casa de colònies al cim de Fontrubí… I pel barri es deia que invitaven els nens a berenar per atraure’ls.
Al lloc on vivia, al carrer Germanor, tenien de veïns dues famílies que ere els puntals de la comunitat evangelista. I amb ells vam jugar anys i anys, i els pares eren amics i xerraven i xerraven. I entre nosaltres ens havíem explicat cerimònies litúrgiques més carregades d’imaginació que altra cosa.

Escoltant una conversa dels grans, entre els meus pares, els Ramon Minguell de la Acadèmia Almi i el lampista Moisès Santacana, germà del pastor evangèlic, sobre catòlics i protestants, vaig sentir que en Moisès els explicava, obrint una bíblia del Srs. Ramon. “Mireu, nosaltres no tenim aquestes notes a peu de plana”, digué en Moisés.
Fou tant l’impacte d’aquesta lliçó que quan vaig posar-me a llegir la bíblia, l’Èxode, arran de la pel·lícula Els deu manaments, em llegia totes i cada una de les notes per ser disciplinat… Al cap d’uns dies, algun vicari em deuria aclarir aquesta confusió.

Tornant a Fàtima. La capella complia doncs el doble objectiu d’oferir un lloc de culte més proper a la gent del barri i alhora reduir l’impacte del temple protestant. “Fàtima hagués hagut d’estar més endins del barri”, comenta més d’una vegada un capellà de la vila.

El local missional va heretar la imatge de la Mare de Deu de Fàtima que havia vingut a la vila per la missió i havia pelegrinat per la comarca. I també va heretar tot el mobiliari cultual que s’havia fet per un altar monumental que es bastí al mig de la rambla de Sant Francesc. L’altar, els cirials i un gros baldaquí, tot de fusta. De color blanc amb lletres i dibuixos blaus i verds evocadors de romanitat. I hi proliferava amb l’anagrama de Maria.
Aquest anagrama la M i la A sobreposades i fent com una ballesta, era un punt de distracció quan d’escolà ajudaves missa Fàtima.

La capella de Fàtima va establir una rutina de culte. Els diumenges missa a les 10 del mati, i a la tarda catecisme. I cada dia rosari a les 7 de la tarda. Missa i rosari l’avisàvem amb els corresponents tocs de campana.

La façana de la capella, obra de Brugal, és bonica i té una estampa de masia basilical amb el campanaret d’espadanya, però amb l’atreviment dels finestrals prims i llargs. La invocació mariana de la façana, que d’un tros lluny evoca les idees arquitectònico-catequètiques de Gaudí, vol contrarestar el llibre obert que presidia i presideix el temple evangèlic.
Aquests llibre, que es veia d’un tros lluny, ens feia fer preguntes. Què vol dir? Naturalment ens deien que era la bíblia. I és un bonic i bell missatge encimbellant un lloc d’oració. La casa del pastor evangèlic i el centre d’acollida també va ornar-se delicadament forjant a la reixa de la porta d’entrada un bàcul i l’alfa i l’omega. La recgoria catòlica nomes esta indicava per un bonet barroc.

En tres mançanes trobem aquests missatges. Més enllà s’hi ha obert no fa massa la mesquita de la comunitat islàmica. El Poble Nou conté, doncs, tres lloc d’oració i de travada de creients. ¿No hauria de ser també un bon punt de desplegament del diàleg ecumènic i d’entesa religiosa que ha de fer-se dia a dia al nostre poble?
o-o-o-o-o
–00—00
Pleguem.
Poden evocar-se moltes més coses d’aquest barri. Deixem-ne, almenys anotades unes quantes:
–El paó reial de Cal Gatell a la via.
–El rellotge de la Enològica.
–El catric catrac del tren
–Les cues de càntirs a les fots de la Mandra i del carrer Bisbe Morgades.
–El soroll constant dels boters.
–Ll’olor de peülles cremades dels cavalls quan els ferraven a Ca l’Anguela, a cal Lluverol i altres.
–L’olor de verema el setembre dels carros que anaven al sindicat.
–L’olor de guano de cal Giró.
–L’olor d’anís de cal Gallemí.
–Les passeres de pedra viva dels carrers.
–La gran operació de fer clavegueres i asfaltar carrers
–El reflex dels vitralls del sindicat de Moja.
–L’olor del fum del tren, quan anava amb carbó
–Veure el castell de foc des d’un terrat
–Les palmeres, una mes alta que l’alta del descampat on ara hi el bloc de la caixa.
–L’olor de llustre de Cal Miret-Tractor.
–Els forns de fer ferro colat de Cal Figueres.
–L’exposició d’art de les fires de Maig a la voravia de la Carretera de Tarragona
–El quiquiriquic dels galls de l’exposició de les fires de Maig o del Gall.
–Les piles de futa del patis de Cal Ramoneda.
–Els rolls que hi havia al camp dels rolls i davant cal Papitu de la Serra
–La quadra, amb carros i cavalls, de Cal Bulanguer.
–El silenci del garatge dels soldats
–Els garatges de la carretera.
–Els camions aparcats en tots els carrers.
–L’olor de xocolata de les catànies de Cal Via.
–El niny nyic de l’avi Mangas afinant les serres de cinta.
–El descobrir el mot Generalitat en l’escrostonat rètol del garatge militar del carrer Mestre Recasens.
–Els darreres de la caserna.
–La primera bolera.
–El xiulet de l’AVE
–I les reclamacions actuals: molts serveis segueixen caient lluny –com ja es denunciava abans de la guerra—, la llosa de sobre la via s’ha d’humanitzar i enjardinar, no n’hi ha prou amb unes places de pàrquing, i pot prendre’s per model la Gran Via Aixecada de Nova York, a Manhattan. I pot reclamar-se que l’ajuntament posi a disposició del barri Can Berch –cal rei de l’Espart, aquí davant—abans no caigui i lamentem perdre una casa modernista. La placidesa del lloc no ha de tapar les necessitats diàries.

L’Associació de Veïns, una de les més veteranes de la vila, està al cas i existeix, entre altres coses, per reclamar. I nosaltres ara i aquí som per fer festa enmig del tràngol diari. Per reprendre forces.
Que comenci la festa. // Bona festa del barri.

************************************************************